El món no existex.






PERE FORMIGUERA

(Sant Cugat, 1952-2013)

Pere Formiguera va formar part d’una generació d’artistes d’avantguarda que als anys 70 va adoptar la fotografia com a mitjà d’expressió. Fotògraf, escriptor, historiador, col·leccionista i comissari d'exposicions. La seva obra sempre es va oposar als límits del llenguatge fotogràfic i va reivindicar la funció artística i experimental de la fotografia d’autor. Influenciat de moviments artístics com el Dadà, l’Art conceptual o Fluxus el seu treball fotogràfic es mou entre el fotomuntatge, la seqüenciació i la hibridació. El seu procés creatiu d’hibridació entre fotografia i pintura és descrit, segons el comissari Juan Naranjo, de la següent manera: “intervenia les seves fotografies amb materials poc nobles, com el retolador. El seu allunyament del virtuosisme tècnic està vinculat a la seva posició artística i utilitza aquesta estètica com element diferenciador de la fotografia aplicada, professional”.

La primera exposició d’en Pere Formiguera va ser a la sala de l’antiga Biblioteca de Rubí l’any 1973. Aquesta edició torna a la ciutat amb una sèrie de polaroids realitzades amb una càmera SX-70. La tècnica de manipulació i dany de la imatge en el mateix moment del seu revelat instantani ofereix aquest resultat pictòric i màgic.



©Pere Formiguera, VEGAP, Barcelona, 2019




MARGARET LANSINK

(Oldenzaal, Holanda, 1961)

El delicat blanc i negre de Margaret Lansik brilla com la lluna enmig d’un haiku. Les seves fotografies estan ferides per la llum de la mateixa manera que el temps fereix la pell del món. Paisatges i fragments del cos nu d’una dona es combinen en l’espai allargat i vertical del kakemono.

Una línia daurada traspassa les seves imatges a la manera de l’art japonès

delKintsukuroi , una pràcticatradicional del Japó que repara les fractures d’una peça de ceràmica amb or per tal de deixar al descobert les traces de les cicatrius. La bellesa d’allò que s’ha trencat i persisteix malgrat la seva fragilitat.

Amb  Borders of nothingness  ha guanyat el prestigiós premi Hariban 2019.







ZHANG XIAO

( Yantai, China, 1981)

Les fotografies del treball “They”cerquen l’extraordinari dins l’ordinari de la vida quotidiana. Zhang Xiao mira amb els ulls esbatanats el seu entorn més proper i ens parla dels altres com si fos estranger en una terra desconeguda.

La realitat  de Chongquing, zona on viu i treballa aquest fotògraf, el meravella com si fos un nou Marco Polo que descobreix la Xina. Aquesta sèrie d’imatges es van realitzar amb una càmera de joguina molt peculiar, la mítica Holga. Amb el seu format quadrat i la seva òptica de plàstic, produeix uns colors d’una profunda saturació i una distorsió de la llum que enfosqueix els marges de la imatge.  Malgrat la seva naturalesa documental ens presenta la troballa d’un món oníric, bromós, surrealista i a voltes kitsch, ple sempre d’humor i absurditat.







STÉPHANE CHARPENTIER

(Nantes, Francia, 1974)

Stéphane Charpentier és un artista multidisciplinar que utilitza la fotografia, el video i l’art sonor. Las seves fotografies  d’alt contrast són plenes de foscor tenebrosa i llum encegadora. El seu treball vol superar la dualitat i les falses antinòmies del pensament occidental. No hi ha ombra sense llum.

The Core, el títol del seu treball,  es refereix al nucli de la realitat  : el cor de l’home i el món primordial de l’àtom. Un intent d’experimentar certa comprensió de l’existència.






AURORE DAL MAS

(Ottignies, Bélgica,1981)

Dead end dust  és la reelaboració de dos treballs diferents de l’autora, “Sans issue” i  Polvere”. Les seves polaroids de colors esvaïts ens mostren paisatges naturals i urbans plens de solitud, entorns plens de bellesa i desolació que ploren l’absència humana.

Són imatges plenes de tendresa i tristesa on ningú no pot viure. Un món estrany i inquietant on l’ésser humà sembla haver desaparegut. Paral·lelament , trobem imatges negres com el carbó on homes i dones amb el rostre velat estan engabiats  dins la foscor.

Un temps detingut i una nit eterna.






TEREZA KOZINC

(Kranj, Eslovenia, 1985)

Les fotografies de Tereza Kozinc segueixen les passes  de la seva vida i dels seus viatges. Són la seva búixola i el seu mapa de carreteres, espais geogràficament distants lligats per un fil invisible que els mena al cor de la terra. La protagonista d’aquest diari íntim sempre resta al centre del seu món. No fotografia tant per recordar el que ha vist sinó per recordar el que sentia quan fotografiava.

Una mirada frontal  que recull imatges senzilles com una llavor que arrela i fa créixer un arbre esponerós. Una realitat retallada sobre el buit i escales vermelles que ens porten a altres mons. Com diu la mateixa autora:

“Aquesta terra és molt diferent de la terra on vaig néixer. No obstant, la neu té el mateix sabor,  les aus volen i els arbres hi arrelen. Quan em gitava a la





GABRIELLE DUPLANTIER

(Bayona, Francia, 1978)

Terres basses presenta un univers íntim, poètic i essencialment femení, paisatges nocturns de contorns tremolosos, espais isolats d’una ciutat incerta i retrats de dones i nens. El País Basc i Portugal són l’ àmbit geogràfic de les seves fotografies, un territori interior de dol i tristesa. Un retorn als orígens després de la mort de la seva mare. Una província del passat congelada en la memòria. Un blanc i negre melancòlic que li serveix per allunyar-se de la realitat i parlar de la seva realitat.










ALISA RESNIK

(San Petersburgo, Rusia, 1976)

La curadora Laura Serani ha descrit el treball d’Alisa Resnik de la manera següent:

“A partir d’un univers inquietant i angoixat, construeix un imaginari on podem sentir la seva profunda empatia per les persones i els llocs que fotografia. Bars buits i passadissos d’hotel, fàbriques abandonades, cases que semblen deshabitades, però que tenen les finestres il·luminades, arbres engalanats o coberts de neu (...) una successió de persones solitàries , amb rostres desfigurat i el cos esvaït, sols o embolcallats per una abraçada, tot fent tentines sobre l’abisme o congelats en un malson”.

El seus colors tremolosos, blaus, vermells i verds, recorden els clarobscurs tenebrosos de Caravaggio i accentuen la desesperació dels seus personatges atrapats dins una nit perpètua.




 

PATRICIA BOFILL

(Barcelona, 1973)

En paraules de la mateixa autora: “Invisible infinito ens confronta amb els límits de la representació, amb una fotografia de naturalesa ambigua , opaca i elusiva, que ens mostra  una relació amb el real molt fràgil i precària; i amb un món, el de la imatge, sense cap certesa visual”.

Les seves fotografies són una sort de contra paisatge que malda per atrapar l’essència material de l’ànima. Com un pintor xinès de la dinastia Tang, negre sobre negre, Patricia Bofill estén les seves formes essencials sobre el llenç del no-res. Buit i plenitud. Solana i obaga. Un llenguatge paradoxal curull de formulacions oposades.









LILY ZOUMPOULI

(Tesalónica, Grecia, 1991)

El diari visual i l’autodocumentació és el fil conductor de les imatges d’aquesta jove fotògrafa. Ho és també la recerca i l’experimentació de la pròpia identitat amb els seus moments d’alegria i els seus moments de tristesa, amor i desamor, certesa i incertesa. Lily Zoumpuouli fotografia el seu món íntim i el seu  cercle d’amistats amb una mirada sincera però també sexual i provocativa.

L’emoció és un element molt important en el seu treball. Més enllà de qualsevol element descriptiu o narratiu, l’alè poètic explica molt millor el corrent d’aquest riu tumultuós. Un recorregut visceral i a cops brutal que no exclou la tendresa.

Cal destacar el seu ús peculiar del color que es mou entre la saturació i la dessaturació amb un gust per la imperfecció tècnica que nodreix la seva obra de vivesa i autenticitat.

Un cant d’amor a la vida enmig del caos de l’experiència de ser jove. Una realitat fotogràfica plena de foc.







TATIANA GUTIÉRREZ

(Elche, 1983)

Hotondo Soko Ni,  “Gairabé allà”, de Tatiana Gutiérrez, és el seu primer projecte fotogràfic. Malgrat això, podem apreciar en aquest treball una maduresa poc habitual. Plena de talent i d’una gran intuïció visual, aquesta fotògrafa ha assolit ben aviat una veu pròpia. Realitzades durant un viatge al Japó, durant l’abril del 2018, les seves fotografies conformen una narració introspectiva del seu trajecte. Món interior i món exterior s’entrellacen per parlar de la seva soledat i crear així un imaginari poètic i oníric. Tatiana Gutiérrez tanca els ulls per desxifrar el seu entorn i mira atenta la realitat per conèixer-se millor.








MARIA STURM

(Ploiesti, Rumania, 1985)

El controvertit filòsof francès  Michael Onfray, en el seu assaig Cosmos,  parla del que ell anomena “l’analfabetisme llibresc”: hi ha molts llibres que s’obliden del món i alhora pretenen descriure’l,  “s’ha instaurat una immensa biblioteca entre els homes i el cosmos, la naturalesa , el real”. La seva proposta filosòfica incita el contacte directe amb el cosmos i la naturalesa, un retorn als orígens de la humanitat abans de la invenció dels instruments per mesurar el temps. El poble gitano representa ,per a ell, la saviesa, el poder de la intuïció i la vitalitat davant la decadència d’occident, la vida nòmada dins el temps circular dels cicles de la Natura enfrontada a la vida mutilada i sedentària del temps lineal. Una existència que llegeix  poèticament el cosmos dins d’una lògica pagana plena de mites i històries fundacionals. Cada visió del món implica, doncs, una manera de viure.

Be Goodmostra retrats de parelles gitanes adolescents acabades de casar, les seves tradicions i els seus ritus de noces, en què la virginitat de la dona és sagrada. Nens i nenes que passen de cop a ser pares i mares dins una societat on no existeix el concepte de joventut.  Aquest treball va rebre el premi Dummy Award en el marc del festival DOCfield de Barcelona 2015.





MARCEL PEY

(Cardona, 1948)

Segons el fotògraf Walker Evans tota bona fotografia és literatura. En el cas de Marcel Pey literatura i art visual conformen un tot inseparable on paraula i imatge celebren les seves noces alquímiques. Poeta, cineasta i artista plàstic, influenciat pel Pop Art i l’Underground americà, la seva temàtica gira al voltant de la violència, l’erotisme, el control panòptic de la societat de consum i la manipulació dels mitjans de comunicació de masses.

La seva obra es basa en l’apropiació d’imatges a través de la refotografia i el collage fotogràfic i és traspassada per la navalla dels seus poemes.

El poeta David Castillo ha afirmat que “el terme poesia és l’únic que pot abastar la seva obra global”.








LA NUU 2019


Associació cultural ULL PER ULL          Ajuntament de Rubí, Barcelona.